Vesc d’illa i sotrac de llum
Resum
«Com rompre l’espill que mostra el que és buit?», escriu la poeta Carla Marco Sellés (Sant Cebrià de la Vallalta, 2000) a la seva primera i complexa opera prima, guardonada amb el Premi Literari Ateneu Torrellenc 2020. Utøya, topònim de l’illa noruega tacada per l’estigma de l’horror ‒recordem els fets ocorreguts l’any 2011‒ s’advé com una negació, una fugida. El tacte del llibre s’inicia amb un jo poètic que degota, fragmentat, en aquest paisatge devastat on comença a esdevenir-se un estat poètic que excava, trena i esquinça el teixit del present, del cos i de la imatge desclosa. El poemari es vertebra, així, des d’una constant tensió entre el batec de la passió i la impossibilitat d’enunciar-la; des del ritme i des dels fonemes que, a manera d’esbarzerars, fereixen lentament la pell i alhora l’alliberen de la màscara ‒del doll d’estructures que travessen l’existència i la vida del cos‒; i des de la nostàlgia d’una rel oculta, que va emergint a manera de frottage al llarg del llibre. Els poemes s’esdevenen com fruits d’un dolç verí, daurat, però fet de restes vegetals, florals, arbòries: «només et penso, Utøya estimada, / buida d’escletxes d’or», diu la dorment Øphelia amb el ram al pit, al seu poema homònim. Entra la de l’obscenitat de la mirada ‒l’exposició crua‒, acompanyada d’imatges que volen desmembrar fragments d’allò que el verb no circumda: allò que la imatge ofrena per a servar un esquinçall de llum.
Lluny de l’oblit i d’una poètica del record, Utøya es traça més enllà. Ho fa amb el cos: encara que hi rau interiorment relligat, però amb una necessitat de desfer-se de les costures per tal d’alçar el vol, d’esdevenir au; i de la memòria material, amb el ventre que pensa endins de la condició fràgil, desfeta, d’obertura. El jo poètic desmembrat ‒abocat a una desfeta, nu i desposseït d’arrels‒ es troba entre un doble batec: l’horror i la bellesa, l’esqueix i una unitat inconeguda, perduda, «preconscient». Au que retorna i s’ajau al seu niu, ja perdut, esborrat, a la recerca d’una tendresa vestigial que es troba ‒encara‒ per venir. La veu poètica es fa present sobre un vitrall trencat, en una escletxa que porta a un espai per a la cerca d’un sotabosc amagat sota la presència innocent. I és precisament en aquesta innocència on batega la vesània: «Mentre escruto la desmemòria / en la paraula viciada». La llengua d’Utøya, particular i concretíssima, conforma un tapís de llatinismes, beu de cants auris, ritmes i termes mèdics i fa imatge d’un dol(or), un espai que es trenca i s’esberla amb el jo poètic, «fins al procés irreversible d’aquest(a mor)t», citant un vers de «Corpus hipocratum».
L’anhel de bellesa esdevé terrible, com l’escenificació d’un dol compartit al fons d’un pou, gorg profund i perenne, despullat també de tot llenguatge, on les aus porten branques, arrels i vesc en una nit d’illa. El jo poètic de Marco, conglomerat indestriable d’ombra, terra i ala, enfonsat també al cor d’un bosc, travessa el desig per anar més enllà de l’àngel rilkeà: «ara que habito en el silenci de l’albor originària / i el mutisme de qui no comparteix el secret lloc del recés», un lloc secret allà on la poesia mena, lentament endins, per teixir sobre el dolor la radicalitat de l’amor-passió: l’inconfessable.
Per l’illa transiten les veus com espectres d’argila que s’assequen per créixer amb les branques del niu esberlat d’Utøya; com Alda Merini, Antònia Vicens, Marguerite Duras, Anne Sexton o Angélica Liddell. La follia i els límits. Perquè malgrat el trencament, de cos i de vitralls, tot i la negació de l’amor i la impossibilitat de saber-ne l’origen, els versos s’adrecen a una resta, a un vestigi lumínic que encara canta, beu i galopa com ho feien els versos d’Anna Dodas a El volcà: «és la nit de carbons, d’espills / sense imatge». Com l’orfenesa d’un cos que, sense lluna patent on retornar, es vessa a través de l’escriptura fent possible l’obertura i el pètal latent: l’esquinçall des d’on poder collir un fràgil vesc, un «trosset pur de veritat» entre la minva crua i xopa d’ombra, i poder-hi fer créixer un tel de llum al seu revers.
