Anna Dodas: El volcà. Labreu Edicions
Resum
L’extensa nit emmantellada
El volcà
Anna Dodas
La Breu Edicions, 2023
110 pàgines
Cobricelada per un paisatge gebrat, l’escriptura d’Anna Dodas s’arrela cap a la cançó que cau i degota. L’autora (Folgueroles, 1962- Montpeller, 1986) calcava el cant minuciós i dúctil del misteri pouat en la foscor i el silenci, desfet arreu del seu paisatge natal. En dibuixà el seu pas a ritme de tres moviments: Paisatge amb hivern, El volcà i Poemes esparsos i esbossos, aplegats aquesta al volum de La Breu.
Del primer moviment, el galop i el salt per una terra silent que comença a dir-se pel batec d’un cor. Del seu temps, tan sols l’ofrena destrenada de llum, del fons de l’absència, del so que retruny i retorna, del dol contingut que esclata. Versos latents d’imatges, sembrats de llavors closes sota la neu, de tacte humit i vibrant. Dodas escriu i parla amb els arbres corporis d’un paisatge hivernal que acull els fragments d’un món ocult que tan sols pot revelar-se amb el so, amb l’escolta de la matèria vegetal (el brancatge arrissat, la carolina molla), les presències animals (galops, petjades, renills salvatges) i minerals (la roca foradada). Els tres moviments s’apleguen sota el títol d’El volcà, anomenant «Paisatge amb hivern», els versos en estat de latència gebrada i fonda, «El volcà» com a eclosió i les reverberacions experimentals a «Poemes esparsos o esbossos». El ritme iniciàtic resulta ja un tall que escindeix la veu en una imatge latent i de somni, de galop i de plor que canta al fons d’un paisatge sonor que transmuta constantment, del cosmos a la llavor tel·lúsica. La visió de la llum és d’allò que roman i sendimenta, i encega: «no veig res, sóc cega / enlluerna / reverbera / la llum».
El vers s’esfila entre silencis i imatges latents, com fibres del bosc que prenen veu i cant: «l’has vist, el bosc? / transfigurat / no hi ha record / ni fullaraca / com l’altre bosc / més enllà de la vida». Rítmicament trobem una latència, un cavalcar lent que ve d’una gorga fonda i s’apropa com un cant oriünd. Els poemes son de to greu, on les paraules es vessen i s’endinsen des d’una tendresa vegetal i una pulsió tel·lúrica cap a una lluminària efímera. Trobem ressonàncies verdaguerianes, però si en Verdaguer trobàvem la rima d’escata i de lli a Brins d’espígol, en Dodas l’esclat es manifesta de manera clara: «jo sóc el salt / no sóc res més: / una carolina molla / que aguanta la pluja / tristament». De textura metamòrfica, les flames i de les guspires: «vena oberta, vísceres, cavernes / el vermell que tot ho rega / silencis // dos sols surant per calitges / talment dos cors». La rovalla o les restes d’argenteria es deixen palpar a l’última part, de poemes esparsos «vam ser de plata un dia / o una nit / sí, una nit de metalls / que brunyia l’escorç de tot». Matèriques i d’un fons llunyanament estrany, un estany gebrat que s’esquerda i n’emergeix la memòria del dolor (dels estels), apaivagat per una tendresa efímera, un erotisme de la natura vegetal, tenyida d’estranyesa: «què fora més plaent que una / barca menada / per una gran mà (...) / la neu per enfonsar-hi els dits / les ales fulgurants». Hi ha un ressò del Weltschmerz («dolor del món») de la tradició germànica, com a estat de melangia més profund on es percep una inadequació al món real («mil estrelles que giren / dolorosament»), però acompanyada de brins de bellesa, «el suau vellut d’un pètal», «la pluja que embolcalla».
Del segon moviment en trobem diverses imatges del final: «es desprèn un meteor brillant / i lluu l’escorça gelada / de la terra. / Espurnes palpitants / els tènues estels / de la tenebra». L’ocult és el revers de la veu, l’absència, allò que sura en un misteri entelat: «La perversa impotència / D’un fat que no és sinó espera». L’espera, la latència i la cristal·lització apareixen suggerides a través d’elements aquosos i d’un estat del món somnolent: «S’adorm el cor / i els cristalls xops / les lentes gotes / com s’abalteix / el món». Les imatges metamòrfiques son les que modifiquen per complet l’estructura semàntica i rítmica del poema: «els sorolls de la nit / o silencis / les altes hores passen / res més que el silenci i un foc / sota cendres llunyanes / el matí serà rosa / ara és blanc i cansat / sota silencis de palla // tu fores silenci i ara ets espina». La natura es concreta en allò mineral i el llenguatge de l’orfebreria s’empra per desvetllar una visió de brillantor «vam ser de plata un dia / o una nit / sí, una nit de metalls / que brunyia l’escorç de tot» . El jo líric sent la natura com allò que la travessa: es tracta d’una natura corpòria, ja que l’estat hivernal parteix sempre del cos. El paisatge es colga i s’emblanqueix, però no emmudeix, sinó que murmura de manera incessant i esdevé d’una expressivitat tangible i corpòria.
Portar Anna Dodas al present i vivificar els seus textos —com ha fet La Breu amb aquesta edició, i a través de la música amb artistes com Neus Borrell i Miquel Joan (Tot dorm, 2019)— és traginar per la vall nevada el revers tangible d’una latència hivernal que creix i esclata, com una crisàlide llum que acull la veu de l’altra.
